La mà està oberta
oferint tot el millor,
és generosa.
dilluns, 30 de gener del 2012
dissabte, 28 de gener del 2012
Reunió d'amigues
Avui estàvem
esmorzant i ha sortit la conversa dels fills. Unes en tenien un, altres dos,
hem sortit a parlar de la diferencia del primer al segon. En el primer estàs aprenent
a ser mare abocant-te amb ell i el fill gran ho es tot, quan arriba el segon
s’ha d’espavilar per poder fer-se lloc en el que ocupa el germà gran, ha de
lluitar i desplaçar- lo encara que sigui una mica, ha de captar l’atenció dels
pares, no es que els pares no se’l estimin igual que el primer, però has de repartir
l’atenció. En el primer tens en compte tots els detalls de la seva evolució, en
el segon ja te’n saltes alguns, fins en les fotografies es pot notar que el
primer fill en té moltes més que el
segon, per regle general, això no vol
dir que l’amor siguin pitjor, és possible que això passi per que ja estàs més
ocupat o perquè ja trobes normal coses que en el primer eren novetat per a tu.
I si hi ha un tercer, ja no diguem!
dimarts, 24 de gener del 2012
El veïnat
Quan jo era
petita, al passejar pel carrer anaves escoltant a les dones del veïnat que
cantaven mentre feien dissabte, ja amb l’escombra o el drap de pols a la mà
anaven taral·lejant les cançons de moda o les de tota la vida, algunes vegades
acompanyant la que s’escoltava per la ràdio. Aquestes veus es van anar apagant
a mida que les cases es varen convertir en pisos i les escombres en aspiradors.
Quant feia bon
temps, a la tarda el carrer s’omplia de veïnes cada una amb la seva cadira i assegudes
al portal acompanyades de la labor del ganxet, la mitja o la roba per repassar,
feien petar la xerrada tot i prenent la fresca. Al perdre’s aquests costums i créixer
els edificis en vertical, s’ha anat perdent el concepte de veïnat.
Fotografia treta
de: http://www.cillerosnimasnimenos.com/2010_09_01_archive.html
diumenge, 22 de gener del 2012
D’altres temps:
M’ha vingut a les mans un llibre de Jocs infantils editat
l’any 1933 que Francesc Maspons i Labrós recull d’un llibre que el seu pare li
va dedicar.
Cançonetes de falda:
Agafant les manetes del bebé que està sentat a la falda. La
mara li acaricia les galtes al ritme de la canço.
La cirereta amb fa ballar,
quant
la veig tant boniqueta;
la cirereta em fa ballar,
quant la veig vermellejar.
Altres versions:
aquest cop acariciant el caparró del nen.
Virolet sant Pere
Virolet san Pau,
la perruca us queia,
la perruca us cau.
També la canço pot dir:
Virolet sant Pere
Virolet san Pau,
que en veniu de Roma,
i en porteu corona
de sant Nicolau.
Ball manetes, ball manetes
toca les galtetes,
toqueles tu que
les tens petitetes (o
boniquetes)
--------
Agafant la mà del nent i acariciant-ne la palma fent cercles
i a l’última estrofa fent pessigolles es recitava:
Galanet mà
per a parar pa,
per a veure vi,
per aquí, per aquí, per aquí…
Jo recordo que la
meva mare ens deia, i jo als meus fills, fent cercles amb un dit a la palma i al segon
vers donant unes palmeretes dèiem:
Ralet,
ralet ralet…
paga
dineret.
Una altre joc que
jo recordo:
S’agafava el braç
per la maneta, i posant la mà plana es feia com si es tallés, es començava per
la mà i s’anava pujant amunt fins arribar a l’aixella on llavors es feia
pessigolles. Cada cop es feia durar diferent per que el nen esperes el moment
però no sàpigues quant arribaria el final. Es deia així:
Quant vagis a
la plaça
a comprar
carn,
que no et
donin d’aquí,
(es pujava una
mica) ni d’aquí...
(es pujava una
mica) ni d’aquí...
(els cops
necessaris) ni d’aquí
(a l’aixella tot
fent-li pessigolles) que sigui d’aquí d’aquí,
d’aquí.
diumenge, 15 de gener del 2012
Una platja mig deserta, en un dia solejat d’hivern, sols es sent el
rumor de les onades i el piulejar dels pardalets que jugant amb la sorra es refreguen
tot hi espuçant-se deixant graciosos foradets.
Unes nenes arriben corrent i saltant i els fan voletejar i fugir
d’aquell indret. Una nena s’ajup i contempla una floreta resseca que ha sortit
en un matoll de la vegetació a la sorra de la platja. Ella mira a terra i troba
una bossa tirada, la recull i va a la font per omplir-la d’aigua, amb cura s’acosta
i s’atansa a la flor i li vessa l’aigua.
Mira al voltant i veu altres floretes que com ella pateixen la mateixa
sequedat, torna a la font i així va regant-les una rere l’altre, l’amiga
l’ajuda i fan i desfan el camí varies vegades.
Elles ho deuen fer per joc, o per costum perquè ho han vist fer a casa.
No arriben a regar-les totes, aquesta feina cansa, i amb la mateixa naturalitat
que aquest joc començaren, ara el deixen de costat i en comencen un altre.
S’acosten a les dutxes, les obren i s’escapen per no ser mullades, ara
n’obren una i ara n’obren l’altre. Així van jugant amb l’aigua que s’escapa.
Elles hauran sabut de la necessitat de regar les plantes, però no hauran
comprés que quant hi ha sequera no es pot tirar l’aigua.
divendres, 13 de gener del 2012
Estava estirat a
un banc, dormia? Descansava? Realment feia dubtar si estava descansant o
aquella era la seva casa.
Avui hi ha molta
gent que té la necessitat de viure en un banc de qualsevol carrer, la crisis ha
deixat a molts sense ingressos per poder tindre el mínim necessari.
Crec que la
constitució diu que tothom té dret a un habitatge digne, però sembla que els
retalls que fan els polítics portin a negar-los a molts aquest dret, per la contra no es
retallen a ells que són verdaderament els culpables de que ens trobem en
aquesta situació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)