Recordant els
temps que passava a la masia, m’ha vingut a la ment l’estampa del veí de la
masia propera. Era un xicot agradable i molt, molt xerraire. Anava amb un carro
tirat per una mula, sempre que passava per davant de la nostra masia, feia petar
la xerrada tot i continuant dalt del carro amb les riendes a la mà.
Sempre començava
com qui saluda i passa de llarg. Bon dia tinguin! o Adéu!. Però la mula que era
molt llesta coneixia de sobres el seu amo i sabia que la salutació portaria una
xerrada llarga i automàticament la mula parava. Ell anava dient: Arri!. Entre frase i frase, però la mula sabia
que no era de veritat aquella ordre i continuava parada, així passava el temps...ell xerrant i la mula parada.
Jo volia descobrir
quin to de veu feia, quin moviment o quin senyal intuïa la mula per saber del
cert quant l’ordre: Arri! Anava de veres, no ho vaig descobrir mai, però ella
era més llesta que jo i que l’amo, i de cop començava a caminar encara que el
masover continués parlant i crec que era
la mula la que decidia que ja n’hi havia prou de xerrera.
Pot ser sempre la decisió la prenia la mula.
Pot ser sempre la decisió la prenia la mula.