dilluns, 22 de desembre del 2014

La loteria del 22 de desembre


Sentint la cançoneta
dels nens ressonant
els números de loteria
any rere any.
Diuen números
diuen xifres
i tothom expectant.
Avui em toca!
Diu aquell senyor gran,
però hores i hores
sentint aquesta cantarella
i cap dels números
que porto està en ella.
Quina loteria
a mi em tocarà.
Què salut tingui!
Com cada any dirà.


 Imma  22-desembre 14

dimecres, 26 de novembre del 2014

Últims moments bolataires



Avui, 26 de nonembre, a 1650 m. d'altitud a nivell del mar i amb 6º C de temperatura, cel boiròs i amb alguna mica de pluja de tant en tant, com boletaire he volgut fer una mica de recorregut pel bosc per veure si encra trobava uns quants bolets.
He omplert més de mig cistell! de llanegues blanques, llanegues negres, rovellons i fredolics.
Tot això sembla normal, treient que és inhabitual que en aquestes dades es trobin bolets en aquests boscos, aquest any és una exepció. 
El que m'ha estat curiòs, ha estat el comportament d'aquest ramat, no he pogut més que parar-me a fotografiar-lo.
Ja quan m'acostava a les ovelles he observat que m'estaven mirant, segons jo anava acostant-me es paraven i tot el remat a una no em treient els ulls de sobre i giraven els seus caps cap a mi.
No he pogut per més de pensar que devien creure que jo estava boja. Segur que pensaven, si les ovelles pensen: - què fa aquella dona en aquell dia fred, boiròs i plujòs passejant sense necessitat per aquets indrets tenint una casa amb calefacció on poder estar còmodament.
No he pogut per més que fer l'istantànea d'aquest ramat mirant-me fixa, i creure que realment el remat podia tenir raó.

fotografia i relat Imma Cauhé

diumenge, 16 de novembre del 2014

Pomell de roses

Pomells de roses vermelles

discretes dins el meu jardí.


Vermell de foc, vermell de sang


tot el goig del vostre destí.


Tanta bellesa i aroma


que ha nascut i ha de morir.




Nosaltres




Vull entendre el teu gest,
comprendre el teu mirar.
Et veig tant fràgil!
Tant delicada!
La meva vida t’és estranya,
la meva vida t’és indiferent.
Jo la veig tant clara!
Sembla tant evident!
Vius dins el teu univers,
vius en un món paral·lel
en un altre dimensió,
a la teva manera,
som humans, diferents, estranys
i ningú t’entén com jo.
La teva vida, la meva,
quina serà millor?



Novembre 2014 
a projecte  Agatha nov 2014

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Després del robatori

Avui és el començament d'un nou camí, després de que aquest home m'hagafes tota la part del passat en escrits, videos, fotos, etc que estaven guardats en la memòria dels meus ordindors. Hem de mirar endavant i potser ha estat una manera de veure que el passat ja no està i és l'ara i el futur el que hem de viure i recordar.
Caminarem en positiu i endavant.
El cami és llarg i ens porta cap a nous horitonts.
Encara que alguns núvols vulguin posar-nos traves en el camí seguirem sense por.

dijous, 18 de setembre del 2014

Espanya profunda




Avui passejant m'he trobat amb una curiosa anècdota que podeu veure a la fotografia:

Es veu que havia passat una màquina tirant quitrà pel carrer, però com no s'havia tallat el tram ni s'havia avisat als veïns, en aquell moment hi havia un cotxe aparcat.
Solució! ràpida i senzilla, deixar un rectangle sense enquitranar on el cotxe estava aparcat i seguir endavant. Ara el veí tindrà l'aparcament senyalat per sempre. I segons es pot veure a la fotografia, un tractor tampoc ha pogut esperar que el quitrà seques. Jo per si de cas encara estava humit he passat per la cuneta, des d'on he immortalitzat el fet.  (en aquest lloc no hi havia vorera).









dissabte, 5 de juliol del 2014

Estudiar i treballar


Avui s’està  parlant dels joves que han de treballar per a poder pagar la matrícula dels estudis. Com si fos una cosa tant horrible. Hem passat una generació que tot ho ha tingut molt planer, i vull fer una mica de memòria de com estàvem el jovent dels anys 60.
Aquests anys proppassats hem viscut amb la abundància, els nois i noies es matriculaven any rere anys a les facultats i no estudiaven, repetint un i un altre cop els cursos i assignatures. Es veu que això és el que l’estat ha de fer, pagar als que tenen com a meta ser estudiants tota la vida. Era han posat més cares les assignatures que es repeteixen, per que els estudiants es prenguin més en serio la seva feina que és estudiar i aprovar.
Els anys 60 i 70, pocs érem els que estudiàvem i la majoria d’estudiants, per no dir tots, treballàvem i estudiàvem, d’altre manera tampoc podíem fer-ho. I les beques es donaven als que econòmicament estaven pitjors i a més eren bons estudiants, i n’hi havia molt poques, després es va anar degenerant i qualsevol podia tenir beca encara que repetís un o dos cursos.
He de subratllar que ens demanaven uns continguts de temari molt més específics, més treballs i també ens feien més exàmens, jugant-nos a vegades a final de curs tota una assignatura. No com ara que són proves de crèdits quatrimensuals  i a vegades et serveix un curset de qualsevol cosa per crèdits per la carrera, encara que no hi tingui res a veure.
Quin jove, estudiant o no, parat o treballador no es gasta 150 € al més per capricis, tabac, cerveses,...? és el que ve a costar a l'any una matrícula universitària.
Era molt normal que a l’estiu o per Nadal anéssim a fer de dependents, que durant el curs féssim classes particulars per  guanyar-nos uns dinerets, o que treballéssim tot el curs amb un treball que l’horari ens permetés anar a classe. Pocs eren els que els seus pares els pagaven la carrera. Alguns anaven a l’estiu a Anglaterra a fer d’opper o a treballar de qualsevol cosa per aprendre Anglès. Era l’única manera de fer-ho. No podíem anar cada cap de setmana de festa o de viatge cada vacances, ens conformàvem amb fer un vol, anar al cinema o quedar-nos a casa d’un amic a ballar amb el tocadiscos i bevent algun refresc.
En el meu cas, treballava de 9 del mati a 5 de la tarda (amb descans al migdia d’una hora i mitja per dinar) i entrava a la facultat de 6 a 10 de la nit. No podia fer totes les assignatures del curs sencer i em matriculava de menys, no era de 3 anys la carrera, era de 5 anys (de setembre a juny), i la vaig fer en 7. Alguns caps de setmana havia de quedar-me a estudiar o a fer treballs, però és el que comportava ser estudiant.
No vull dir que em sembli bé que s’apugin les tarifes d’ensenyament, però crec que protestem sense sospesar el bo i el dolent de cada cosa. Ara pot estudiar pràcticament tothom, hi ha la facultat oberta pels que no poden assistir a classe, la majoria no ho aprofita, i la mànega no pot donar més de sí.
Estaria molt bé tenir: tot, tothom, sense posar res de la nostra part, però tot el que val necessita un esforç, i les coses s’han de saber guanyar. Hem passat una època de tirar tot per la borda, i ara és temps de estrènyer el cinturó.

Responsabilitat i ganes de fer les coses ben fetes, no esperar que tot ens ho donin fet, això és el que hem de fer, mirar de superar-nos. Últimament he vist com viuen i quines aspiracions tenen els ciutadans de diferents països on els seus governs els han donat estudis i feina de manera solidaria, on ells ni s’han de esforçar ni triar, tenen escola i treball, però el sou i les aspiracions queden severament controlades, si el govern, o qui sigui.. dona, mai és gratuït sempre és a canvi de ... i verdaderament crec que no és la solució.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Rondalla de “La Torre dels dimonis”


Conten que contaran els vells habitants de Roses del Llobregat, que temps era temps, a prop de la via hi havia una gran mansió amb un gran jardí magnífic i dues edificacions majestuoses. En una d’elles hi vivien uns dimoniets eixerits i juganers i a l’altra una bruixa amargada i solitària.
Vet aquí que als dimoniets els hi agradava tocar la pera a la bruixa sempre que podien i la bruixa ja cansada d'aguantar el xàfec  va decidir posar-hi fre.
Així és que la bruixa va posar fil a l’agulla i va preparar un encanteri. Els dimonis  al endevinar-li  la intenció, van fer via i cames ajudeu-me, corrent com ànima que porta el diable es dirigiren cap a la paret que donava a la via del tren i que estava coronada d’una reixa, en el moment que l’estaven escalant,  perseguits per la malcarada bruixa, quan s’agafaren a la reixa..., ella alçà la vareta màgica i els dimonis es van transformar  per sempre més en figuretes de ferro forjat, i així varen estar anys i panys.
La bruixa encara va estar un temps vivint a la casa i es podien sentir els seus riures i xiscles des de dalt de Sta. Creu a baix del riu, tenint a tot el poble esparverat, fins que un dia de sobte ja no es sentiren mai més.

Diuen les males llengües que una nit fosca sense lluna va parar un tren, deuria ser un de càrrega, o potser un màgic, o un que provenia de l’infern, o del país de les bruixes. El fet és que sols va parar un moment davant la mansió i a l’endemà, havia desaparegut tot: els dimonis, les reixes, la bruixa, les cases i fins i tot els arbres i plantes que adornaven el meravellós jardí; des de llavors ha quedat un paratge estèril, arrasat, i polsegós. Això conta la gent d’aquí.


Feta per Imma Cauhé

dimarts, 8 d’abril del 2014

Rondalla

Avui ens han posat un exercici d’escriure una rondalla. És una bona manera d'explicar a la gent les coses que existien i com eren. Després d’inventar-me’n una sobre un indret molt conegut i admirat en la meva infantesa, i el que ha desaparegut per l’especulació i l’urbanisme, he deixat a llegir-lo a uns joves. La sorpresa la he tingut, quan m’he adonat que ells no en sabien res d’aquell racó meravellós on jo havia jugat de petita. Llavors he cregut necessari el escriure rondalles dels llocs que he conegut i han anat desapareixent perquè en algun lloc hi quedi constància i siguin coneguts per les generacions que ens segueixen. Pròximament, penjaré la rondalla.

dimecres, 19 de febrer del 2014

A la memòria de l'Eulalia Prat

Ahir, a quarts de nou del vespre, l'amiga Eulalia ens va deixar. Pensant en ella i el nostre tracte, vaig escriure aquest simulacre de poema, que no he corregit, l'escrit tal i com em va sortir, per això no és del tot correcte, però ha estat de primera intenció obrint el cor.
Ens coneixíem des de l'adolescència pràcticament, però des de fa catorze anys teniem una relació no intima, ni massa seguida, però suficient per poder dir que m'he sentit amiga seva. Tenia un caràcter tant obert, cordial, amable, que dubto que qui la conegués pugui pensar altra cosa d'ella.


Eulalia, dolça Eulalia,
el teu somriure, ja no està.
Ens has deixat, has volat.
Ningú ha pogut fer res,
callada, sense fer soroll,
sense voler donar feina.
Tu que has viscut pels altres,
tu que paties per tots
ara ja descanses, 
potser massa aviat.
Bones estones viscudes
al teu costat quedaran,
et recordarem
i t’estranyarem.
Descansa en pau
Eulalia, dolça Eulalia.



Imma

diumenge, 16 de febrer del 2014

Un segon


Era una nina, una nena preciosa. Aquella tarda estava molt trista, estava morta de fred i no entenia perquè la seva mare no havia anat a buscar-la. Es veia sola, abandonada, no sabia que fer, per fi una veïna va anar a cercar-la i amb tota la delicadesa que va poder la va agafar i se la va endur cap a casa seva.
-On està la mare? - Preguntava entre sospirs.
No sabia que contestar-li, ni sabia que faria amb la nena quan arribés a casa.
Com explicar a una nena de sis anys que la mare ja no hi és? Què fer amb una nena de sis anys que no tenia més parents que la seva mare? Podria quedar-se-la, havia de donar-la als Serveis Socials perquè la duguessin amb persones i llocs desconeguts?
Què seria d’aquella preciosa nena que sense saber com se li havia truncat la vida.

Un segon, pot ser tant decisiu! Si per arribar a l’hora de recollir a la seva filla a l’escola, ella no hagués entravessat la cruïlla tant ràpid, sense mirar, aquell cotxe no l’hauria colpejat i ara estarien juntes.

Imma

dissabte, 25 de gener del 2014

Per què ara no cantem?

Ahir caminant pel carrer de casa vaig creuar-me amb dos treballadors estaven fent no sé ben bé què en un tros de vorera, un d’ells estava cantant! Quan temps feia que no veia una estampa com aquesta?.
Va venir-me a la memòria, que quan jo era petita, aquests acte era molt freqüent, anaves pel carrer i senties un jardiner al patí que fent la seva feina anava xiulant una tonada, seguies i escoltaves que una dona estava fregant els vidres cantant la cançó de moda, continuaves avançant i endevinaves qui havia rere la finestra d’aquell habitatge pel cant que arribava a la teva oïda, i no diguem al camp, on els pagesos donant voltes amb la mula tot i batent el blat anaven inventant-se lletres seguint el ritme.
Fa uns  cinquanta anys, la gent cantava fent les seves tasques rutinàries, les persones gaudien treballant. Eren felices, i ho demostraven, no tenien les angoixes d’ara, la feina era un motiu per ser feliç, no hi havia tanta gent deprimida i amb cara llarga.
Gracies, treballador,  per haver-me fet recordar aquestes vivències. Vaig està a punt de parar-me i contar-li el bon record que m’havia fet arribar a la ment amb el seu cant.

                                                                                                             
                                                 Imma
 25-01-2014

dimecres, 15 de gener del 2014

Fragancia



Poema que he fet per un treball del taller "escriure en català"